dimarts, 11 de febrer del 2014

Una nit a Fraguel


Fa pocs dies em tocava celebrar un particular aniversari. La nit del divendres 6 de febrer del 2004 un jove estudiant de batxillerat arribava a un pub de la plaça Gomila. Grenyes, camiseta d'Iron Maiden i a la bossa uns flamats calçons plens de tires de succedani de cuir cosides a mà amb l'inestimable ajuda de ma mare. Una Squier Telecaster i un poc de preocupació per fer rutllar tres guitarres dins aquella cova. En Pedro J. Zubiri, de Blind Panic –llavors banda emergent i reconeguda dins el panorama del metall local-, ens va animar a trencar el gel i a tocar en directe. Crec que encara guard aquell Youthing. Al quinzenal, encara en blanc i negre, s'anunciava el concert. Blind Panic + Musnok a Fraguel Rock. Es referia a nosaltres com 'los debutantes' però ja era tot un honor aparèixer-hi.

Jo havia conegut en Tomeu Sastre –bartomeusastre.com- a l'IES Josep Maria Llompart de Palma. Com ell, molts esporlerins hi estudiaven. Em va comentar un dia que feien un grup i cercaven cantant. Vaig dir que volia provar-ho però que era innegociable també tocar la guitarra, almenys en algunes cançons. No cal dir que, ni ells esperaven un gran vocalista ni jo no ho seré mai. No obstant, l'experiència no els degué resultar del tot decepcionant i així vam començar a assajar al soterrani d'en Jaume Portas la tardor del 2003. Completaven la formació en Jaume Capel i n'Ivan Ríos, ideòleg de tot plegat.

Per a qui no ho hagi fet, entrar a Fraguel Rock és tota una experiència antropològica. És un bar brut, fosc i amb futbolí. La seu del heavy metal a Ciutat, sense dubte. El cambrer ens repartí dues consumicions per cap abans de fer la prova i després de passar per terra un satànic pal de fregar, cardat amb la melena d'Steve Harris. Els efectes no es notaren gaire, no fos cas que es perdés l'encant.

El local s'anà omplint d'amics, esporlerins especialment. En aquell ambient, hom no se'n pot estar de passar un poc de pena per les mares. Finalment, s'integraren bé entre el fum i les jaquetes de cuir. Començà el concert i puc dir poca cosa de l'estrany repertori. S'ha de dir que allò sonava rar de collons. Per l'estil vull dir. Record un discurs anti-numetal poc abans de tocar 'Chop Suey!' dels System of a Down. Aquell jovenet (intent de) heavy ja apuntava maneres en això de fotre la xapa als concerts. Havien passat poques cançons i vaig decidir llevar-me les ulleres. No sé si hi veia pitjor amb o sense elles. Miopia o baf feien difícil observar l'aglomerat públic.


Ha passat una dècada d'ençà que un servidor entrà en aquest fantàstic món dels escenaris precaris, del directe proper. Una tasca que m'ha acompanyat sempre i a la qual he promès fidelitat i coherència a l'hora de dur-la a terme. De fet, la única cosa que crec que ha canviat des de llavors és que un es torna més maniàtic. Poc sabíem de marques de guitarra, de monitoratge i de tècnics de so aquella nit de febrer de fa déu anys. Pel que fa la resta: molts de doblers invertits, concerts sense públic, organitzadors gasius, actitud punk –sigui tocant rock dur o cantant jotes- i passar-s'ho bé. Sobretot, passar-s'ho bé i un aprenentatge constant. Musical i de valors.