dimarts, 1 de novembre del 2011

Músics i construcció nacional. Reflexions des de Mallorca.



Noltros som quatre animals
i de vells mos ve cantera.
I ara hi tenim la quimera
de la lluita nacional.

Biel Majoral

La música és un dels primers canals de propaganda política. És una de les primeres vies per iniciar un moviment. Els Països Catalans no som cap excepció i, en els darrers 50 anys, ho hem pogut comprovar. La nova cançó, el rock català o el què podríem anomenar ‘RXI’ amb grups com Obrint Pas o Pirat’s Sound Sistema en són els tres exemples més clars. Aquest darrer, encara ben viu i del qual se’n pot treure molt de suc, no gaudeix, com és el cas dels dos primers, d’una ‘quota’ illenca definida. Això, afegit a una sèrie de problemes que exposaré, suposa un greuge important tant pel que respecta la construcció nacional com per l’enfortiment del moviment a Mallorca.

Quina música sona?

Fa deu anys, la nostra illa disposava d’un circuit més o menys estable dels nostres grups. Hi havia uns quants conjunts que suposaven una alenada d’aire fresc que es sumaven als ja consolidats. Apart, l’Acampallengua, el Rock’n’llengua o la trobada de Músics per la Llengua es trobaven en ple auge. Als concerts hi anava gent. En cinc anys, tot va desaparèixer. Citant l’amic Miquel Albertí, guitarrista dels dissolts Matràs, ‘els grups a Mallorca duren cinc anys’. Cada vegada pens que té més raó. L’estancament o la migració estudiantil especialment a Barcelona impossibiliten l’establiment de molts subjectes estables, no només en el camp musical. Els problemes actuals no són nous i hem d’afegir –ne un altre, resultat de no haver cregut en els nostres grups: que els conjunts mallorquins (amb honroses excepcions com Antònia Font) són de segona. I això ens condueix a l’escenari actual d’absència d’un circuit per a grups novells o amb una petita però consistent trajectòria. Invertir en això és imprescindible pel moviment i pel país. Tothom és corresponsable d’aquesta situació i no pretenc entrar en retrets ni en concretar què s’ha fet malament doncs ho diré en clau positiva en el següent apartat.

Quines cordes hem de tocar?

Abans de res, no ens deixem enganyar pel discurs de la dreta que imposa la crisi al sector cultural. La cultura, la música, ens ajudaran a fer més fàcils els temps que vivim. No cal dir que, a més, és una inversió de futur.
A continuació, enumeraré una sèrie d’idees que crec que són bàsiques per a consolidar un Moviment musical a Mallorca i que sigui actor protagonista dels escenaris nacionals.

1. Crear un clima favorable al naixement de nous grups. Un clima de respecte, tant als grups que comencen com als que ja duen un parellet d’anys sonant. Hem de partir de l’autoestima i de creure’ns els grups de Mallorca. Hem de voler que estiguin en primera línia. Els hem de brindar el màxim d’oportunitats possibles per a fer concerts ja que, com diu l’amic Tomeu Martí, un grup sols evoluciona fent molts i molts concerts. El clima ha de convidar al naixement de nous grups i solistes (ens manquen cantautors!).

2. Que els promotors culturals, les organitzacions polítiques i les institucions confiïn en els grups mallorquins. Que dignifiquin el seu nom i apostin per ells. En el cas dels promotors culturals i crítics musicals, facin entendre al nostre públic que, no per ser de fora de Mallorca, s’és més bo. En el cas de les institucions, que organitzin certàmens, mostres de grups, discs promocionals i posin d’una vegada en marxa les estructures i infraestructures (volem els locals d’assaig a Palma) necessàries. Seguim amb allò públic, més en concret dels ajuntaments: tornar a programar nits de rock amb grups locals davant l’intent d’assassinat de les revetlles populars per part de música enllaunada i botellot. En el cas d’organitzacions polítiques d’àmbit nacional, que incloguin grups d’arreu del país en actes i festivals. Quants esdeveniments hem vist emprant l’eslògan ‘Països Catalans’ i sols hi ha grups continentals? Crec fermament en la retroalimentació i el compromís mutu per part de músics (i artistes en general) i organitzacions per construir un projecte engrescador pel país. L’autoestima (tant per als músics com per al seu públic local) creix quan un grup pot anar a sonar fora del seu entorn immediat. En aquest sentit, convé tenir present que dur un grup de Mallorca al continent és molt més econòmic i viable que no a l’inrevés. El descompte de resident als passatges, la possibilitat d’hostalatge a casa d’un amic que estudia al continent i la voluntarietat i predisposició de gran part del músics illencs per sortir a tocar fora són alguns factors clau. El que sí hauríem de denunciar són les dificultats per viatjar amb els instruments. Pareix mentida que dur una guitarra a l’avió costi el doble del meu bitllet! nacionalitzem les guitarres!

3. Obvi. Els mitjans de comunicació han de difondre la tasca dels nostres músics. Voldria rendir un petit homenatge a un espai web molt recomanable així com a les inquietuds del seu creador. Parl d’RXI.cat i d’en Pau Mariné, que també elabora cada mes les ‘harmonies de lluita’, amb tota la informació de la música alternativa i compromesa del país. També el meu gran reconeixement a en Carles Grimalt i el programa ‘Illa Musical’ de l’assassinada Televisió de Mallorca.

4. Que els grups de música de Mallorca creïn i s’identifiquin amb una marca. Estic parlant de molt més que d’una simple associació. La unitat d’actuació entre els grups, el corporativisme, l’edició d’un recopilatori, un festival de música o l’intercanvi de recursos són algunes idees. Aquesta ha de servir per fer-nos visibles en el panorama nacional i, per què no, internacional. Hem de fomentar el bon rollo i la col·laboració entre nosaltres, deixant de banda els recels i enveges que moltes vegades ens caracteritzen.

5. En els darrers mesos i anys hem vist com un seguit de formacions històriques que havien aturat la seva activitat, han tornat a l’escena. Això està molt bé però no podem viure només del passat. És molt important que les bandes de gran rodatge apostin també per les de curt i mitjà rodatge. Que els incloguin com a teloners en els seus concerts, els ‘apadrinin’, que emprin la seva potència mediàtica per donar a conèixer els nous grups.

6. És urgent i necessari que els artistes del continent girin la mirada a les illes Balears. Com pot ésser que nosaltres coneguem una gran part d’artistes del país i, en canvi, ningú de l’altra vorera de la mar s’interessi pel què passa les illes? No voldria generalitzar...

Companys principatins i valencians: tots ens necessitam. Comptau amb nosaltres ben igual que nosaltres us tenim presents. Volem cantar als vostres discs i que vosaltres canteu als nostres.

7. La cultura ha de ser lliure i compartida però no hem de confondre això amb la gratuïtat. Hem de ser capaços, entre tots els agents implicats, de conscienciar del valor de les coses i que, si en podem gaudir sense pagar un duro és perquè hi ha gent que n’està perdent. Hem de dignificar la tasca dels músics i això no vol dir que ningú hagi d’acumular grans fortunes. No voldria estendre’m gaire en aquest punt tot i que mereix un article per parlar-ne. Sols comentar que pagar per veure un concert hauria de ser molt més present en el nostre imaginari col·lectiu. Qui organitzi un acte i vulgui dur grups a tocar sense que aquests cobrin (és a dir, que hi perdin doblers) ha de ser conscient que el favor és, com a mínim, mutu.

8. Sense entrar per a res en contradicció en el punt anterior: és interessantíssim avançar cap a una nova cultura de la cultura. Les llicències Creative Commons, el micromecenatge o diverses plataformes a la xarxa són propostes que ens hi duen.

9. Fins ara he parlat de les tasques pendents de molts agents però no he concretat el compromís que hauríem de tenir els músics en aquest quefer. Supòs que es dedueix i que el simple fet de cantar en la nostra llengua, assajar, dedicar-hi moltes hores, etc. és ja de per sí un gran compromís. No obstant crec que encara podem exigir-nos una mica més. Venen temps difícils i hem de fer pinya. Ara no és el moment d’explicar què és un músic compromès emperò que cadascú hi reflexioni i miri de ser el màxim d’humil i coherent com cregui oportú.

I fins aquí la meva humil aportació. Lament no haver traçat un full de ruta, ni haver posat dia i hora de reunió.
Ens trobam als escenaris, fent país amb il·lusió, amb el coratge d’Efak, Majoral, Roig, Montllor, Marí, Sarrià, Bonet, Suasi , Lladó i tants d’altres que em deix!

Quan m’agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit.
És que he de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Guillem d’Efak


diumenge, 2 d’octubre del 2011

Ni un segon per Espanya

El títol d’aquest article és el temps que perdré el 20-N. Després de vàries setmanes donant-li voltes, hi ha una sèrie de factors que m’empenyen, una vegada més, a fer abstenció activa a les eleccions espanyoles. Primer, perquè no em motiva gens legitimar un dels aparells que té l’estat per dir-se democràtic. Tanmateix no ho és ni ho serà. I com que no ho serà, pens fermament que a Espanya sols s’hi pot anar a deixar-los en evidència i fer saber a l’opinió pública espanyola que hi ha un sector de població illenca que no ens sentim gens identificats amb el seu estat i que la nostra cultura és la catalana. A intentar que se’ls caigui la cara de vergonya pel seu sistema corrupte, bipartidista i hereu del franquisme.


Vaig assistir a un col·loqui organitzat pel PSAN a Vilaweb el passat 10 de setembre, on el tema de debat era la posició a prendre davant les eleccions espanyoles. Gairebé tota l’assistència era del Principat, ben igual que l’òptica del col·loqui. En intervenir els vaig fer saber que, per als principatins, era un luxe poder discutir sobre això ja les Illes Balears mai ha tengut un diputat de partits no estatals. Amb això vull dir que hi ha una il·lusió en el votant nacionalista/sobiranista illenc en aconseguir un diputat perquè mai s’ha fet. I com que no hi ha aquesta trajectòria, les candidatures presentades no defineixen gaire bé què s’ha d’anar a fer a Madrid. Al debat de Vilaweb, tothom coincidí en què a Espanya s’ha d’anar a dir ‘prou’.


En aquest sentit, els partits illencs haurien d’adoptar una postura valenta (més quan s’hauran de passar vàries setmanes recollint signatures per poder-se presentar), coneixent la trajectòria històrica de diputats principatins a Madrid... n’hem tret mai res de bo?.

Sé què tant PSM com ERC ens diran que ens trobam en un moment d’emergència nacional, que és necessari fer sentir la nostra veu, etc. Mirin, n’estam un poc farts d’anar a votar-los sempre amb el mateix discurset. Tanmateix, la seva incapacitat, poca generació d’il·lusió, coalicions per a tots els gustos i constants bregues entre ells, no generen gens de confiança. I heus aquí un altre bon motiu per no anar a votar. I no perquè els candidats no siguin gent vàlida. En Miquel Ensenyat és un dels millors batles de Mallorca i en Joan Gaià és un jove ferm i carregat d’il·lusió. Però en més de vint anys, els seus partits (les cúpules) no han estat capaços de crear una opció única, forta i aglutinadora. I la culpa la tenen tots.


Certament, seria interessant per a mallorquins, eivissencs, formenterers i menorquins, tenir un diputat a Madrid. Però no a qualsevol preu. Si s’ha d’anar a Madrid, que s’hi vagi, però sols a fer el què comentava al principi. Més enllà de tot això, tenim un país per construir. Calen moltes mans a casa.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Desencartellada!

Enguany un grup de joves amb les butxaques plenes d’il·lusió ens trobàrem per organitzar festes al Molinar. Sense cap pretensió més que fer créixer el programa que totes les entitats del barri configuren per a dinamitzar-lo i no perdre la tradició en aquestes contrades de la badia de Palma. Vam crear una comissió la qual anomenàrem ‘Molinamdefesta’ i, amb els doblers que alguns (en temps de crisi ‘no s’han de fer festes’) comerços ens van donar, vam organitzar una sèrie d’actes. Vam recuperar la gimcana pels infants; vam crear la vetllada ‘Molinar tropical’, amb mojitos naturals i música caribenya, arran de mar i, finalment, vam fer una cercavila amb sopar i glosada a la fresca. Per donar a conèixer això, vam fer dos-cents cartells (blanc i negre en din a-4) i se’n van aferrar per comerços i pel barri, ben igual com havien fet les altres entitats.

I festes passades, coques menjades reb una telefonada de la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Palma (consistori del qual depèn el Molinar). Curiosament em telefonen el dia en què esclata l’operació anticorrupció a EMAYA. No sé qui els havia donat el meu telèfon ni perquè em telefonaven a jo. Supòs que el van treure de les nombroses fulles de sol·licitud que vam emplenar per demanar tan sols un punt de corrent que, després d’una desena de gestions, no ens van saber oferir.

Seguim. Molt educadament una al·lota m’informa que hi ha cartells penjats pel Molinar, anunciant el programa de festes de la nostra comissió ‘Molinamdefesta’. Li confirm que n’estic assabentat. Llavors em convida a llevar-los tots ja que sinó, hauran de denunciar-nos perquè estam ‘embrutant el mobiliari públic’ (faroles i casetes de corrent elèctrica). Molt educadament jo també, li faig saber que no han de passar pena, que els llevarem...no fos cas que hi hagués una epidèmia per mor d’alguna reacció estranya de la cel·lulosa que, en contacte amb l’aire humit de la badia, acabàs amb la bona salut dels moliners i molineres.

A partir d’aquí, m’agradaria convidar a la regidoria de Medi Ambient i a tot el consistori palmesà, Mateo Isern inclòs, a fer una volteta per les barriades de Ciutat, en especial les més perifèriques. Potser es trobaran descampats plens de rates, parets seques antigues plenes de fems i males herbes, carrers amb olor a orina d’éssers bípedes i, perquè no dir-ho, cartells del seu partit que ‘embruten’ el carrer d’ençà la segona quinzena de maig.

dimecres, 25 de maig del 2011

Optimisme

Ens robaran la feina, ens fotran al carrer.
I nosaltres seguirem fent feina, al carrer.

Marginaran el nostre crit i nostre cant,
i carregarem les armes de pentagrames.

Ens emmordassaran tota paraula
i nosaltres obrirem els diccionaris.

I quan acabi l’espoli sentimental,
ja serà 2015.
I llavors els direm prou,
que si el nostre petit país ha resistit 300 anys
haurem pogut atacar durant aquests quatre.

Des de tots els fronts, salvem els mots!
Mallorca no es toca!

dijous, 10 de març del 2011

La festa que ens cal

Els mallorquins i mallorquines som éssers festius. Ens agrada rodolar pels pobles, conèixer gent, gaudir d’un bon concert, d’unes copes a qualsevol taverna...
La festa és objecte de culte i aglutina universos personals. D’una bona vetllada en poden arribar a sorgir idees brillants, mirar el futur amb més optimisme, projectes més engrescadors que l’esdeveniment present.

No es pot entendre festa sense joventut. No es pot entendre una cultura sense festa. No es pot entendre un país sense cultura i no es pot entendre una cultura sense uns joves que la promoguin.

La festa serveix en moltes ocasions per reivindicar, per mostrar la disconformitat amb allò que no ens agrada. Les festes populars d'arrel tradicional són actes on elements com la sàtira o la denúncia socials hi són ben presents. També ens serveix la festa per celebrar que tenim uns anhels col·lectius.

La festa que ens cal és aquesta. Aquella on, a més d'entaular converses amb l'al·lota dels ulls interessants, amb el nostre ídol local o amb aquell friki que fa temps que vols saludar i contar quatre acudits, sapiguem proclamar-ne el seu esperit més rebel, allunyat de qualsevol sectarisme.

Això és Mallorcafestajove, la nova campanya que acaben de presentar Joves de Mallorca per la Llengua. Una iniciativa plena d'il·lusió, de companyonia entre entitats, de construïr un país on ens puguem emmirallar. Tot a través d'un seguit de convocatòries plenes d'activitats. Durant gairebé un mes, els caps de setmana tenim, totes i tots, una cita al Molinar, sa Pobla, Esporles i Manacor. Ens hi trobam!

dilluns, 7 de març del 2011

'violència', d'Orxata Sound System

VIOLÈNCIA són els barris-gueto segregats per sous
VIOLÈNCIA és el sistema educatiu i els barracons
VIOLÈNCIA és el gènere reglat per les institucions
VIOLÈNCIA són hipoteques, pòlisses i pensions

VIOLÈNCIA és el bipartidisme d'extrem centre
és desactivar la ràbia amb la socialdemocràcia
VIOLÈNCIA
és blanqueig amb filantropia i caritat
VIOLÈNCIA és en sí la paraula tolerància

VIOLÈNCIA és mimar els cadellets de la ultradreta
VIOLÈNCIA
són FIES, papers, identificacions
VIOLÈNCIA és 'pedofília sí, avortament no'
VIOLÈNCIA és actuar en nom d'un ésser superior

VIOLÈNCIA és un jutge, secret de sumari a la carpeta
inventar-te lleis pa que te quadren és VIOLÈNCIA
VIOLÈNCIA és el polític que rescata a la banca
la banca que rescata al polític és VIOLÈNCIA

VIOLÈNCIA és eixa guerra seua suau i silenciosa
és burocràcia, copyright, control, autocontrol
presó, depressió, soledat, medicació forçosa
VIOLÈNCIA son tots els mecanismes de la por

VIOLÈNCIA
és criminalitzar la resistència
eixa peana per exemple és VIOLÈNCIA
VIOLÈNCIA és el monopoli de la VIOLÈNCIA
VIOLÈNCIA
és no combatre la VIOLÈNCIA

VIOLÈNCIA
és l'apatia de la multitud precària
VIOLÈNCIA és no fer res en contra d'esta infàmia
VIOLÈNCIA és no sabotejar les lògiques del mercat
VIOLÈNCIA és qualsevol tipus d'autoritat

On està la por!?
El treball és assajar la mort!
On està la por!?
L'apatia ha mort!

Ni oblidar ni perdonar els crims de Grau, Giuliani,
Grigoropoulos, Palomino, Agulló i tantes altres, és VIOLÈNCIA
mantindre el cap ben alt a la visiteta del Coixo és VIOLÈNCIA
Los Solidarios és VIOLÈNCIA, Tiqqun és VIOLÈNCIA

Ni oblidar ni perdonar que no seràs escoltada és VIOLÈNCIA
ser Anonymous contra l'ACTA és VIOLÈNCIA
tot lo que calla Canal 9 és VIOLÈNCIA
batallar el gangbang neoliberal és VIOLÈNCIA

Insurres amb cascos al kettling és VIOLÈNCIA
tots els meus col·legues són VIOLÈNCIA
el poder del poble és VIOLÈNCIA la democràcia és VIOLÈNCIA
viure és VIOLÈNCIA

València no és vostra,
Violència és nostra!
Europe's living an insurrection...
Si votar poguera canviar alguna cosa seria il·legal
Violència fou tornar a la normalitat després d'un dia de revolta
Fins que tot rebente i els brolle la merda pels poros!

dimecres, 12 de gener del 2011

Visca Sant Antoni!

Unes de les millors festes de l'any ja han arribat. Sant Antoni ja és aquí, i també Sant Sebastià.
Aquests dies hi ha dotzenes de convocatòries per gaudir de la nostra cultura, d'una part ancestral, profunda, arrelada i molt sentida. Manacor, Artà, sa Pobla, Muro,... s'alçaran en foguerons, dimonis, gloses i bons beures.


A Ciutat tampoc ens n'oblidam i per això us convidam al Riu Dolç el proper dimarts 18.

Salut i visca Sant Antoni! visca la festa popular!

dimarts, 4 de gener del 2011

En suport a Pinyol Vermell

Pinyol Vermell és una associació cultural formada per un bon grapat de joves de sa Pobla. Des de fa cinc anys fan feina per la dinamització del jovent pobler, per la recuperació de la nostra cultura i per construir una societat més justa. Ho han fet editant llibres de receptes de cuina, muntant concerts de grups en català, posant en marxa tallers de costums tradicionals, convocant manifestacions solidàries amb pobles del món i un llarg etcètera d'activitats variades i amb una gran assistència.

En motiu de la Diada de Mallorca, sempre han dut a terme jornades molt completes per commemorar aquesta festa. El passat 29 de desembre el cartell era d'allò més complet. Tot un dia d'actes. El matí començarem amb la representació del poema 'la Colcada', de Pere Alcàntara. La cantant Miquela Lladó l'havia d'interpretar encara que finalment no fou possible. L'horabaixa, es va fer una xerrada antirepressiva a càrrec de tres ponents de moviments socials d'arreu dels Països Catalans. Ja de vespre, el teatre de sa Congregació s'omplí a vessar amb les actuacions de Biel Majoral, Tomeu Caldentey i Taverners. Tot això, acompanyat de dues exposicions i una degustació de productes de la terra.

Però la premsa, de tot això, sols n'ha destacat una cosa. Una de les conferenciants havia estat a la presó per presumpta col·laboració amb ETA. Laura Riera no va anar a sa Pobla a parlar de la banda armada, ni tan sols en va fer menció. Laura Riera va parlar com a Laura Riera; com una persona ja ha 'pagat el seu deute amb la societat', com dirien des de les clavegueres de l'Estat espanyol.

Quin problema té, doncs, el batle de sa Pobla? amb quins arguments decideix unilateralment retirar la subvenció al jovent del seu poble? és vergonyós que la màxima autoritat d'un municipi cedeixi a presions mediàtiques i de l'oposició. Una oposició que, com han recordat els joves de Pinyol Vermell, no és un exemple a seguir si parlam de condemnar la violència. Senyor Comas, senyors del PP de sa Pobla i senyors de la premsa groga: no ens feu caure en el debat estèril i típic de condemnar o no la violència. Aquest no és el debat. El debat que s'hauria d'encentar és sobre la manipulació informativa, la repressió mediàtica i la criminalització dels moviments socials. Tot per garantir el seu sistema podrit i la seva Espanya carcellera.

A partir d'aquí, donar l'enhorabona a Pinyol Vermell per la seva gran tasca i encoratjar-los a continuar-la. Endavant amb la lluita juvenil des dels municipis! endavant amb Pinyol Vermell i la feina per la cultura, el territori i els drets de les persones!

PD: L'estiu de 2009, Mario Conde va ser pregoner de Caimari