dimarts, 21 d’agost del 2012

Després de la Primavera Mallorquina


La nostra illa ha viscut els darrers mesos l' antítesi del tòpic de l'illa de la calma. Nombroses i contundents protestes, algunes d'elles fent ús de la desobediència civil i, en general, un sentiment de mobilització que ha creuat la mar. Tot això amb la seva conseqüent repressió en forma de multes, càrregues policials, agressions, detencions i desenes de persones encausades pel seu compromís. Hom ha anomenat aquest període de lluita pel territori, per la llengua i pels drets socials i nacionals, i també de solidaritat i germanor, com a Primavera Mallorquina.

Certament, ha estat un temps convuls  i interessant que no hauríem d'oblidar tan ràpidament com de costum. Després de la florada, la Primavera Mallorquina ha de donar els seus fruits. Com he comentat, el sentiment de mobilització ha quedat ben palès i ens n'hem sentit orgulloses. No obstant, ara és l'hora de materialitzar el descontent, la ràbia i la il·lusió. Això s'ha de fer organitzant-nos. Més enllà de la puntualitat de certes lluites és imprescindible enfortir les organitzacions i projectes que, en molts de casos, han impulsat aquestes lluites.

Fent això en garantirem la transcendència, les enfortirem, les farem més combatives, farem que no perdin la coherència ni es folkloritzin i n'encetarem de noves. Per això és imprescindible que l'organització on militem sigui seriosa, amb projecte, innovadora, sòlida, amb missatge i praxis contundent i combativa. Netament anticapitalista. No ens ha de fer por parlar de militància, de desobediència civil, d'insubmissió. En definitiva, de compromís.

Aquest article és, doncs, una crida a això. Un convit a la lluita organitzada. A la rebel·lia amb discurs i estratègia. Cal ara més que mai militar, desplegar noves idees i no renunciar a res. Les persones que militam a l'Esquerra Independentista això ho tenim clar. La nova organització juvenil Arran (fruit de la confluència entre CAJEI i Maulets), el SEPC, Endavant-OSAN i Pinyol Vermell són eines segurament imperfectes però amb unes premisses molt clares: humilitat, coherència i entrega. És per això que, ara per ara, són les millors eines per fer caure el Govern Bauzá i avançar cap a una Mallorca i uns Països Catalans lliures i socialment justos. 

dilluns, 16 de juliol del 2012

s'Hostalot

La música i la gastronomia són coses eternes. Nosaltres cantam les cançons de les nostres padrines i cuinam les seves receptes. Ho feim més o menys bé, però ho mantenim viu.

Som la generació de mallorquines que veu com desapareix la darrera generació de gent que encara entén Mallorca i el món fora dels paràmetres imposats per la globalització. Aquesta forma de veure les coses, d'entendre i d'estimar es perdrà per sempre. Podrem cantar i cuinar com elles però mai pensar com ho hauran fet durant segles.

Ens queda el consol d'haver conegut les darreres persones d'aquella era i poder explicar (o intentar-ho) a les generacions futures com són aquesta gent brillant. Avui el consol agafa forma de restaurant de carretera. S'Hostalot, camí vell de Sineu.





dijous, 23 de febrer del 2012

Els morts de tots

És lamentable veure com els partits polítics es disputen els assassinats pels feixistes. Alguns, els recorden una vegada a l'any, d'altres els havien tengut en l'oblit durant dècades.
Dic això com a crítica constructiva. Ho faig des de la meva posició de no pertànyer a cap, de partit ,i com a persona sensible amb les víctimes del feixisme i la reparació dels danys. La memòria històrica hauria d’estar per damunt de partidismes absurds.

Entenc els homenatges com a actes populars doncs molts de personatges de l’època avui en dia no militarien als mateixos partits. És legítim, evidentment, que els partits facin el que trobin oportú i que tot suma. Ara bé, apropiar-se’n i llençar merda ja és una altra cosa. Més quan aquesta dèria arriba a límits lamentables com els comentaris de menyspreu a l’acte d’homenatge a Aurora Picornell que organitzàrem amb l’Assemblea de Joves del Molinar. Comentaris fets per certs militants d’un partit polític que ara, després d’anys de tenir n’Aurora a l’oblit, s’han apuntat al carro dels homenatges. Benvinguts siguin! però que guardin respecte a la gent que ho feim des dels moviments populars no vinculats a cap partit.

Dic això també per la figura d’Emili Darder, que l’entenc com a patrimoni de tots els palmesans, doncs aquests dies el facebook treu fum de reclamacions de la pertinença del batlle a un o altre partit. Insistesc, em pareixen molt dignes tots els actes que recordin els assassinats pel feixisme però el patiment i els morts són de tots. I la lluita per recordar-los i per la victòria, com no, al carrer!

dimecres, 22 de febrer del 2012

Carta a un sindicalista a sou

Vostè no em coneixerà doncs ens movem en àmbits totalment diferents. Vostè viu de les penúries dels treballadors, jo som un treballador amb penúries (a l’atur, vaja). A final de mes, vostè rep un bon sou per no mobilitzar els treballadors i pactar (amb més o menys transcendència mediàtica) amb el govern afí les reformes convenients. A principis de mes, jo rep el meu subsidi i em serveix de consol per lluitar cada dia contra les reformes que vostè ha pactat o se n’ha fet el suec. Vostè és a un despatx, amb un horari més o menys regular, evitant vagues generals. Jo dedic totes les hores que puc a la lluita al carrer i conscienciar de la necessitat de vagues generals.Tot i això i moltíssimes coses més que no diré per peresa i per no ofendre’l, de vegades coincidim al carrer. Quan vostè es digna a sortir, és clar.

Avui una convocatòria popular a través de les xarxes socials ens citava a la plaça d’Espanya de Palma a les vuit del vespre per manifestar suport i enviar una abraçada als companys i companyes de la ciutat de València. Han rebut fort per part de la policia espanyola a ordres del PP. La mateixa que també repartia llenya no fa gaire al barri del Cabanyal (València) tot i que a ordres del PSOE. És el que té el turnisme.

Com que la lluita antiPP ven més que la antiPSOE (no record haver vist cap condemna seva ni del seu sindicat a la repressió dirigida per Ramon Socías durant anys a l’Esquerra Independentista de Mallorca, per posar un exemple) vostè ha acudit avui a la convocatòria.
Tot era políticament correcte i democràtic (pel seu gust, és clar) fins que s’ha decidit tallar les avingudes. No havien passat ni cinc minuts quan el seu tarannà democràtic ha començat a donar ordres (amb un estil a cavall entre paternalista i sofista) de tornar a la plaça. Vostè ha actuat com a element desmobilitzador de forma vergonyosa i creient-se amb la potestat de donar ordres al jovent antisistema que erem allà. No hi havia perill de càrrega policial. Però no em sorprèn, segur què, per a vostè, la policia espanyola són uns pobres funcionaris i clar, tenen dret a treballar sense incidents. Ben igual que jo, que tenc el dret a manifestar-me sense incidents i sense què vostè em digui quan he d’abandonar la protesta tot donant lliçons de la seva democràcia. La que el seu sindicat groc va pactar.