El problema no
és que una concentració fracassi a plaça Major. El problema és fracassar –tots-
a les eleccions espanyoles i que ningú assumeixi responsabilitats. El problema
és convertir un fet anecdòtic en quelcom estructural. El problema no és l'Assemblea
Sobiranista. El problema és assenyalar l'Assemblea Sobiranista com el principal
problema del sobiranisme. És atacar gent organitzada que no ens agrada sense
ser capaços de fer res millor. El problema és no saber ni què vol dir ser
sobiranista a Mallorca. El problema és no fer polítiques sobiranistes a les
principals institucions.
El problema també són aquestes paraules. El problema és no
proposar solucions i no posar-nos a fer feina. El problema és pensar que hi ha
gent que no aporta res. Tothom pot aportar, des de diferents llocs. El
problema, el de veritat, és no tenir estratègia ni discurs sobiranista. Posem-nos-hi!
1 comentari:
Ho ha dit, molt bé, més condescendent i pacient que jo, en Marcel Pich http://marcelpich.blogspot.com.es/2016/09/el-problema-del-sobiranisme-es-el.html . L’article fàcil den Trobat, http://www.arabalears.cat/opinio/LOCB-problema-diu-Catalunya_0_1651035050.html?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=ara , amb auto complaents sortides de to literàries és, a més de nial, una provocació injusta i gratuïta. Poc coherent, passa de criticar la translació del procés a la mallorquina, a demanar un “Sumaté, Banyos i Rufian i una aposta decidida per les esquerres sobiranistes”. De la seva lectura, però, allò que més em “flipa” és per una banda les ganes, assaciades, “d’escopir” contra els 200 o 250 que ens aplegàrem a la Plaça Major de Palma, en Tòfol inclòs, en defensa de la República Catalana i per l’altra el tractament benvolent i gairebé lasciu del PSM—MES i de la CUP (Hola MÉS! Hola Som/Podem!) (Hola CUP!). On parla de resistència durant els darrers 30 anys dels primers l’hauríem de concloure com de “desistència” per renúncia, i pel que fa als segons cal que el sector, de secta, que la controla a Mallorca, sàpiga primer i entengui que la CUP va néixer independentista i actuï en conseqüència, sobretot al carrer i en clau d’unitat. Ser anarquista és una altra cosa, ara i després de la Independència. Ambdós grups polítics, en principi sobiranistes, ni hi eren ni se’ls esperava. Els primers van tocant el seu somni d’assemblar—se cada dia més als votants tradicionals mallorquins, que ja sabem quin peu calcen. Els segons encara han d’aprendre a lletrejar In—Inde—Independència, que és el que haguessin après a escoltar aquell dia per part de qui eren a la Plaça Major.
Publica un comentari a l'entrada