La festa popular: conceptualització i noves experiències (assaig)

Vos deix amb aquest assaig on es parla, entre d'altres, de les festes populars de nova creació de Mallorca.

"La festa popular: conceptualització i noves experiències" - Marcel Pich

Aurora

Aurora pujà les escales sense mirar enrere. Grinyolaven. Plomes i caguerades de colom l'esperaven a les golfes. El terra, de maons, perfecte lloc per a disparar. Deixà la bossa a terra, tot apartant la brutícia amb les botes, restà quieta i estengué els dits entre les reixes de filats de la finestra. Més prest que tard hi passaria el canó del fusell i faria estralls amb les vísceres de l'enemic. El temps s'atura quan has de matar, quan has de pregar per no ser vista, quan saps que tanmateix aquella guerra no era seriosa. El seu pare li ho féu saber mentre recollien magranes i la calor s'anava espantant, més amb la guerra. Mai tanquis els ulls ni matant ni morint. I fes del teu cor terra cremada abans que abandonar-te. Ara tornava a ser estiu i  hi havia més suor que no esperances a la pell d'Aurora. Quan es feia de nit, al poble se sentien corredisses i crits i renou de motors de cotxes forans. No passava setmana que dones no plorassin marits o fills. Hi havia cases on cap home havia mort al llit. Però de sobte, els grills tornaven a cantar la indiferència, la impotència, la impunitat. El seu germà, Jaume, de tan sols 21 anys, fou desorellat al bosquet de darrera el turó sols feia dos mesos. Vora el pou, la corriola tirada en terra; vora la corriola, sang. La magnitud del seu pecat era inversament proporcional a la cruesa dels seus crits en la fosca. Repartir quinze octavetes. I demanar un ball a l'al·lota del fill del cap local dels falangistes. Aurora veié passar l'escamot. La majoria eren joves. Alguns havien compartit grans descobriments d'infantesa amb ella. Els coneixia bé i sabia com els havien sembrat l'odi. Cap d'ells tenia perquè haver participat en la mort del seu germà petit. O potser sí. Aurora apuntà i, sense tancar els ulls, destrossà el pit, el ventre i un braç d'un d'aquells joves nacionals. Quatre trons i caigué a terra. Aurora somrigué i tornà a carregar. L'estiu s'havia alentit entre xaragalls, olor a pinassa i romaní d'allò més sec, platges desertes.

Mica a mica, es desplomava a terra i, com coloms esburbats, aquelles plomes que perdia, ascendien en mediterrània simbiosi amb el cos que queia; en un espiral de glòria inversament proporcional a l'altivitat que un dia havien tengut les seves cames cridant, pujades a la lleona del Born. Oh, Aurora, aquells teus crits ara eren un eco en la fosca porrerenca i arribaven a destrenar les costures de la teva roba interior. Més que no la immunda pesta de l'halitosi feixista intentant rebregar-te. Un tsunami ideològic intentava amainar la brutícia, l'insult, la barbàrie que s'escapava del somriure de les monges que encengueren el ciri de la venjança. La temeritat que abasta centúries d'impunitat i que maleirem pels segles dels segles malgrat hagin encofrat la justícia. Perquè la dignitat no es quedà entre els murs del cementeri. Doncs és aquí, als nostres llavis, sacrosanta paraula per seguir resistint. L'alenada del crit, l'adob de la ràbia. Els solcs on fer-te créixer, Aurora. No has tancat els ulls. Nosaltres tampoc.

La travessia pel desert del rock compromès a Mallorca

Faig una mirada musical una dècada enrere.  Veig les primeres edicions del festival sa Rocketa, les trobades de Músics per la Llengua, els multitudinaris Acampallengua, els concerts de la Diada de Mallorca amb grups internacionals i les revetlles i festes infestades de festa nostra i compromís, entre d'altres saraus.

Em vénen veus que em canten que si fóssis terra, series llibertat, que som de Santa Eugènia, un poble des Pla, o si creus què això és l'illa de la calma. Despertaven projectes com Syphossis, Ke Reggae Ska, Matràs, Bonsanka, Kingonort  o Límit i es consolidaven veus com les d'Oprimits, es Reboster, Grollers de sa Factoria o Antònia Font. Un poc més tard arribàrem Musnok, Esklat, Gonelles Morts, Waiting the Widow, Tetrasonic o Skagerrak. Això entre molts d'altres que em deix i que també contribuïren a mantenir viva la flama de la nostra música.

Grollers de sa Factoria

Supòs que sempre que hi ha música, la il·lusió i l'esperança creixen i es crea un clima festiu i combatiu d'allò més engrescador i motivant. Sense música, no hi ha revolució. Així ho visquérem aquells anys molts joves. Sense idealitzar-ho gens i amb totes les mancances del món, sense voler parlar d'un passat idíl·lic que no existí. Simplement parl d'un clima.

Un clima que ara no hi és o està costant molt que hi sigui. Com resa el títol de l'article, estam vivint una autèntica travessia pel desert. Mentre sembla que la cosa està en puixança des de fa uns anys a les comarques continentals, aquí això s'ha convertit en una autèntica cultura de la resistència. La trinxera musical que ja he esmentat davant de més d'un micròfon.

Aquell circuit de grups festius i compromesos, els grups del rotllo vaja, ha quedat reduït a una mínima expressió. Patim les conseqüències d'anys de potenciar grups de l'estavellat i sobreexplotat rock català, de considerar allò de fora com a imprescindible i molt millor que allò autòcton, de menysprear i maltractar (sí, maltractar) els grups d'aquí i tractar-los com ONG's,... a més dels problemes 'de sèrie' com l'actitud passiva i 'dispersa' de la majoria d'artistes (fer les coses a la mallorquina), no tenir uns mitjans de comunicació que apostin clarament per nosaltres, de no tenir circuit ni infraestructures, etc. de no tenir indústria, vaja.

Valtònyc i Hugkakke

                                              

Ens hi posam?

Quan parl de rock compromès no em referesc únicament a grups o solistes d'aquest estil i amb lletres de caire reivindicatiu. Trob que ho podríem fer extensible a tota aquella proposta musical mallorquina arrelada i compromesa amb la seva terra. Si ens posam a enumerar projectes, ens en surten un bon grapat. Des dels Grollers de sa Factoria fins Oliva Trencada, passant per Eixut i Coanegra. Des d'Oprimits fins els novells Xarxa, passant per Valtònyc o Suasi, etern diamant en brut. Per anomenar-ne uns quants més –i disculpau-me perquè segur que me'n deix-: Tomeu Quetgles, Ocults, l'Équilisbriste, Eskasos, Hugkakke, Marcel Cranc, Anegats, es Reboster, Barrumbada, Guivelans, Taverners i, per què no, Al-Mayurqa o Biel Majoral. Tot i que no facin rock aquests darrers, de ben segur que s'apunten a muntar qualque sarau.

Pens que és l'hora d'emmirallar-nos i reconèixer-nos entre nosaltres. Passa prèvia a sortit de la invisibilitat, a crear consciència de col·lectiu. A partir d'aquí, fixar-nos objectius. D'idees n'hi ha moltes i no són pas difícils. Algunes ja les vaig esmentar en l'article 'Músics i construcció nacional. Reflexionsdes de Mallorca', fa poc més d'un any. Autoeditar un disc promocional, pressionar per a què ajuntaments i promotors contractin música mallorquina; dir que 'som aquí' a Mallorca i a la resta del país. Està clar que, si no ens hi posam, si no caminam, no trobarem pas aigua en aquest desert.