diumenge, 10 de febrer del 2013

La travessia pel desert del rock compromès a Mallorca


Faig una mirada musical una dècada enrere.  Veig les primeres edicions del festival sa Rocketa, les trobades de Músics per la Llengua, els multitudinaris Acampallengua, els concerts de la Diada de Mallorca amb grups internacionals i les revetlles i festes infestades de festa nostra i compromís, entre d'altres saraus.

Em vénen veus que em canten que si fóssis terra, series llibertat, que som de Santa Eugènia, un poble des Pla, o si creus què això és l'illa de la calma. Despertaven projectes com Syphossis, Ke Reggae Ska, Matràs, Bonsanka, Kingonort  o Límit i es consolidaven veus com les d'Oprimits, es Reboster, Grollers de sa Factoria o Antònia Font. Un poc més tard arribàrem Musnok, Esklat, Gonelles Morts, Waiting the Widow, Tetrasonic o Skagerrak. Això entre molts d'altres que em deix i que també contribuïren a mantenir viva la flama de la nostra música.


Grollers de sa Factoria

Supòs que sempre que hi ha música, la il·lusió i l'esperança creixen i es crea un clima festiu i combatiu d'allò més engrescador i motivant. Sense música, no hi ha revolució. Així ho visquérem aquells anys molts joves. Sense idealitzar-ho gens i amb totes les mancances del món, sense voler parlar d'un passat idíl·lic que no existí. Simplement parl d'un clima.

Un clima que ara no hi és o està costant molt que hi sigui. Com resa el títol de l'article, estam vivint una autèntica travessia pel desert. Mentre sembla que la cosa està en puixança des de fa uns anys a les comarques continentals, aquí això s'ha convertit en una autèntica cultura de la resistència. La trinxera musical que ja he esmentat davant de més d'un micròfon.

Aquell circuit de grups festius i compromesos, els grups del rotllo vaja, ha quedat reduït a una mínima expressió. Patim les conseqüències d'anys de potenciar grups de l'estavellat i sobreexplotat rock català, de considerar allò de fora com a imprescindible i molt millor que allò autòcton, de menysprear i maltractar (sí, maltractar) els grups d'aquí i tractar-los com ONG's,... a més dels problemes 'de sèrie' com l'actitud passiva i 'dispersa' de la majoria d'artistes (fer les coses a la mallorquina), no tenir uns mitjans de comunicació que apostin clarament per nosaltres, de no tenir circuit ni infraestructures, etc. de no tenir indústria, vaja.




Valtònyc i Hugkakke
                                              



Ens hi posam?

Quan parl de rock compromès no em referesc únicament a grups o solistes d'aquest estil i amb lletres de caire reivindicatiu. Trob que ho podríem fer extensible a tota aquella proposta musical mallorquina arrelada i compromesa amb la seva terra. Si ens posam a enumerar projectes, ens en surten un bon grapat. Des dels Grollers de sa Factoria fins Oliva Trencada, passant per Eixut i Coanegra. Des d'Oprimits fins els novells Xarxa, passant per Valtònyc o Suasi, etern diamant en brut. Per anomenar-ne uns quants més –i disculpau-me perquè segur que me'n deix-: Tomeu Quetgles, Ocults, l'Équilisbriste, Eskasos, Hugkakke, Marcel Cranc, Anegats, es Reboster, Barrumbada, Guivelans, Taverners i, per què no, Al-Mayurqa o Biel Majoral. Tot i que no facin rock aquests darrers, de ben segur que s'apunten a muntar qualque sarau.


Pens que és l'hora d'emmirallar-nos i reconèixer-nos entre nosaltres. Passa prèvia a sortit de la invisibilitat, a crear consciència de col·lectiu. A partir d'aquí, fixar-nos objectius. D'idees n'hi ha moltes i no són pas difícils. Algunes ja les vaig esmentar en l'article 'Músics i construcció nacional. Reflexionsdes de Mallorca', fa poc més d'un any. Autoeditar un disc promocional, pressionar per a què ajuntaments i promotors contractin música mallorquina; dir que 'som aquí' a Mallorca i a la resta del país. Està clar que, si no ens hi posam, si no caminam, no trobarem pas aigua en aquest desert.