diumenge, 2 d’octubre del 2011

Ni un segon per Espanya

El títol d’aquest article és el temps que perdré el 20-N. Després de vàries setmanes donant-li voltes, hi ha una sèrie de factors que m’empenyen, una vegada més, a fer abstenció activa a les eleccions espanyoles. Primer, perquè no em motiva gens legitimar un dels aparells que té l’estat per dir-se democràtic. Tanmateix no ho és ni ho serà. I com que no ho serà, pens fermament que a Espanya sols s’hi pot anar a deixar-los en evidència i fer saber a l’opinió pública espanyola que hi ha un sector de població illenca que no ens sentim gens identificats amb el seu estat i que la nostra cultura és la catalana. A intentar que se’ls caigui la cara de vergonya pel seu sistema corrupte, bipartidista i hereu del franquisme.


Vaig assistir a un col·loqui organitzat pel PSAN a Vilaweb el passat 10 de setembre, on el tema de debat era la posició a prendre davant les eleccions espanyoles. Gairebé tota l’assistència era del Principat, ben igual que l’òptica del col·loqui. En intervenir els vaig fer saber que, per als principatins, era un luxe poder discutir sobre això ja les Illes Balears mai ha tengut un diputat de partits no estatals. Amb això vull dir que hi ha una il·lusió en el votant nacionalista/sobiranista illenc en aconseguir un diputat perquè mai s’ha fet. I com que no hi ha aquesta trajectòria, les candidatures presentades no defineixen gaire bé què s’ha d’anar a fer a Madrid. Al debat de Vilaweb, tothom coincidí en què a Espanya s’ha d’anar a dir ‘prou’.


En aquest sentit, els partits illencs haurien d’adoptar una postura valenta (més quan s’hauran de passar vàries setmanes recollint signatures per poder-se presentar), coneixent la trajectòria històrica de diputats principatins a Madrid... n’hem tret mai res de bo?.

Sé què tant PSM com ERC ens diran que ens trobam en un moment d’emergència nacional, que és necessari fer sentir la nostra veu, etc. Mirin, n’estam un poc farts d’anar a votar-los sempre amb el mateix discurset. Tanmateix, la seva incapacitat, poca generació d’il·lusió, coalicions per a tots els gustos i constants bregues entre ells, no generen gens de confiança. I heus aquí un altre bon motiu per no anar a votar. I no perquè els candidats no siguin gent vàlida. En Miquel Ensenyat és un dels millors batles de Mallorca i en Joan Gaià és un jove ferm i carregat d’il·lusió. Però en més de vint anys, els seus partits (les cúpules) no han estat capaços de crear una opció única, forta i aglutinadora. I la culpa la tenen tots.


Certament, seria interessant per a mallorquins, eivissencs, formenterers i menorquins, tenir un diputat a Madrid. Però no a qualsevol preu. Si s’ha d’anar a Madrid, que s’hi vagi, però sols a fer el què comentava al principi. Més enllà de tot això, tenim un país per construir. Calen moltes mans a casa.