Record de Son Mosson

Fa uns mesos vaig parlar de Son Mosson. Unes cases que AENA va tombar sense més ni més.
Idò bé, pocs dies després vaig crear això. Esper que sigui de fàcil digestió.

Així mateix, publicitar-vos un poc el myspace d'Embalum. Embalum és un projecte molt personal, dadaísta, espontani, clautrofòbic i desordenat.

Salut!

Ser revolucionari

Avui donarem un parell de voltes al fet de ser revolucionari. O per ventura hauria de dir, d’autodeclarar-se revolucionari. Deixarem obvietats a banda: pegats, calçons adidas, arrecades i boines, poc tenen a veure amb les idees que puguin circular dins els nostres cervellets. Es sol complir la premissa de com més aparença, menys discurs.

La idea de ser revolucionari és complexa però no descabellada. En cap moment de la història no ho ha estat ni ho serà. No combreg amb aquesta idea ‘adaptista’ de l’esquerra parlamentària. Adaptar-se no vol dir en cap moment, renunciar al compromís. El compromís, però, implica adaptar-se.

Adaptar-se és saber llegir entre línies, veure què passa al teu voltant, analitzar les situacions.
Això, a la pràctica, és estar informat de l’actualitat, sortir al carrer, parlar amb els teus veïns. Ben al contrari que el que fan molts autodeclarats revolucionaris que, per més inri, compleixen a la perfecció el cànon estètic del qual parlàvem fa un moment.

Ser revolucionari vol dir ser crític, minoritari (bella paraula!), tenir capacitat de convicció, ser lleial, saber dir que no i saber quan dir que sí i poder tornar al no. Ser revolucionari és evitar dogmatismes i saber divisar l’ampli espectre de possibilitats que tenim per enfrontar-nos a allò establert i que no ens agrada. Saber destriar allò més pragmàtic, establir unitats, relacionar idees properes. Organitzar-se!

Ser revolucionari implica, com ja tots sabreu, el dia a dia durant tot el dia. Hem d’intentar no deixar l’actitud dissident en cap moment. Un revolucionari al segle XXI serà aquell que, amb petits gests, sigui capaç de què algú altre prengui consciència d’avançar cap un canvi. I és què, amics meus, ens trobam en un moment de la història en què la funció que ha estat atorgada als revolucionaris és la d’oferir als ciutadans la possibilitat de pensar diferent. Així, quan arribi el moment, una majoria estarà preparada per actuar.

El Molinar, una reserva pel ciment

Quan es va formar el Pacte (que cadascú reflexioni si és ‘de Progrés’ o no) molts vam pensar que podríem respirar tranquils durant un temps. Que no era la utopia desitjada, que no alliberarien el país de tots els mals que ens han caigut damunt, que no avançaríem cap un model social diferent,... d’acord. Però pensàvem que, almenys, no hauríem d’estar tot el dia mobilitzats i preocupats per autopistes, construcció desmesurada o agressions a la llengua i la cultura. Que venien temps amb més serenor, més seny... tranquil•litat en definitiva. Però no és així. Com a veí del Molinar estic més preocupat que mai.

Visualitzin la imatge de l’àrea rural d’aquest nucli de la Badia. Un preciós camp de sembrats, vaques pasturant, parets de pedra i molins que encara resisteixen al pas del temps i a la pressió urbanística de l’Imperi Llonguet. També a la despreocupació d’institucions per cuidar la imatge rural de Mallorca, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Idò bé, aquesta estampa està condemnada. Gairebé la meitat de terreny ja és urbanitzable. S’hi volen construir edificis de protecció oficial i algun que altre equipament. El Molinar ja ha patit la ‘invasió’ de grans blocs de pisos que res tenen a veure amb l’arquitectura del barri i que han fet avançar el ciment en detriment dels horts. No neg en cap moment la necessitat de construir HPO, però hi ha moltes maneres i llocs on fer-los. I si una part de l’àrea rural està condemnada (Son Bordoy, concretament), l’altra resulta trobar-se en una situació complexa si més no. Es tracta d’una reserva estratègica de sòl. Això vol dir que, en un futur, també s’hi podrà construir. Per tant, el caràcter rural del Molinar és un comodí per al creixement palmesà. Mentrestant, a Ciutat encara queden solars buits, descampats, edificis desocupats, abandonats, etc.

A més de tot això, cal dir que hi ha projectat un nou vial que faria desaparèixer el Camí Viquet tal i com el coneixem, a més d’un enllaç amb l’autopista paral•lel al Torrent Gros que acabarà de desfigurar-ho tot.

Davant de tot això, preocupació. Preocupació i pena per haver d’estar sempre pendent de la poca sensibilitat de les administracions amb el món rural.

Repressió i oportunisme

I
Això no pot ser. Que els sectors espanyolistes de l’illa es dediquin a criminalitzar tot el que ensumi a Països Catalans no ens ve de nou. Que es relacioni Maulets amb ETA,.. una paranoia més. Realment, en Campos i els seus amics no representen a ningú de fora d’un entorn molt concret que viu en una bombolla adulterada per Carlos Delgado.

Ara bé, que d’aquí es passi a que la Policia espanyola tengui carta blanca i barra lliure per alçar les porres amb l’excusa de l’atemptat de Palmanova, canvien les coses. Cada vegada que l’Esquerra Independentista surt al carrer de forma pacífica, ens cauen pals. Deu ser que el senyor Delegat del govern espanyol i el PSIB-PSOE tener por del creixement del moviment a Mallorca... si no, no s’entén. El tarannà combatiu català, la diplomàcia de la rebel•lia, la força de la raó i la paraula, el jovent organitzat per fer front al seu sistema. Els fa por i necessiten emprar i refregar-nos per la cara el seu monopoli de la violència. Que una nina de deu anys resultàs ferida a la concentració antitaurina del passat dijous 6 d’agost n’és la prova. No tenen arguments. Sols armes. Curiós, això mateix diuen ells d’ETA. I així els va...

II
Pensant-hi, he trobat un eslògan. ‘Les nostres porrades, els vostres vots’. Maulets duu tres anys menjant-se els pals i organitzant les campanyes antitaurines. Ara tothom s’apunta al carro, no per donar suport a la tasca de Maulets, sinó per marcar-se un ‘tanto’. Sí, el que se’n diu oportunisme. Partits que, com que no tenen articulat cap tipus de moviment social, han de venir a fer-se propaganda als actes on, per cert, després la policia ni els toca. Com que comparteixen govern amb el partit de Ramon Socias...

Partits que s’adhereixen a l’acte amb la poca vergonya d’enviar un comunicat de premsa sense tan sols citar Maulets com a organitzadors, ni Gent Activa com a impulsors de la moció a l’Ajuntament de Costitx per declarar aquest municipi com antitaurí.

També cal esmentar la presència de grupuscles que feien callar als mateixos organitzadors de la campanya i la concentració quan es comença a cridar ‘Països Catalans, nació antitaurina’.
Tot plegat una vergonya. Una vergonya alimentada per la premsa, que en pocs moments ha dit clar qui duia el ‘cotarro’, qui s’endú les multes i qui rep les hòsties.

III
A tot això, la ràbia no fa minvar l’esperança. La repressió sols fa créixer les ganes de lluitar. Estic convençut que les porres hauran d’abandonar i l’esquerra oficial es veurà desplaçada. Els moviments socials, l’Esquerra Independentista, som el futur d’aquest país. N’estic convençut. Es demostra dia a dia al carrer.

Pobre Treballador Basc

La notícia no em ve de nou. O més ben dit: aquest tipus de notícies no em venen de nou. Són freqüents a diaris com el GARA. Es tracta d'una publicació basca propera a l'esquerra abertzale on hi podem llegir temes que no surten a altres diaris, així com un tractament més periodístic i menys sotmés a poders polítics. Allò de la premsa lliure, vos sona?

La notícia, com deia i a pesar de no venir-me de nou, és esgarrifosa. S'ho poden estar inventant, cert. Podem creure que aquest no sigui real. El que està clar és que no és un fet aillat. Situacions com aquestes s'han viscut des de sempre a Euskal Herria.

Posem per cas que és cert. Que estam davant d'un nou cas de terrorisme d'estat. No entraré en allò típic i obvi. M'agradaria que prestàssiu atenció a un detall. Concretament, la manera com enganyen al repressaliat. Aquest, natural d'Arbizu (bonica població navarresa) i de professió picapedrer, es citat per oferir un servei relacionat amb la seva feina. Amb els mitjans que tenen les forces d'ocupació, han de recórrer a això? han de riure's dels treballadors d'aquesta manera? tot un exemple de com fer befa del Poble Treballador Basc. D'un Pobre Treballador Basc.

Visca el País Basc!

El PP balear i la seva deriva ultraespanyolista

El PP balear es va manifestar el passat dissabte contra la 'imposició' del català a les Illes. Ho va fer devora grupuscles d'extrema dreta entre els quals es troba Democracia Nacional. L'any 1996, els dirigents del PP es feien fotos als actes de l'OCB en favor de la llengua catalana.

El PP de sa Pobla va aplaudir l'actuació de la Guàrdia Civil i la detenció il•legal de Tomeu Martí, coordinador de l'OCB i cap de seguretat de l'Acampallengua. Aquesta actuació posà en risc l'ordre de l'event i representà desobeir ordres del sergent de la benemèrita del poble.

Simón Gornés, diputat del PP al parlament autonòmic, ha volgut criminalitzar l'Acampallengua dient que es van sentir crits a favor d'ETA. Això és totalment fals i ho escrigué un intent de periodista que signà com a J.J.

Treguin vostès les conclusions.

Vendetta

Festa, bona música, pomades ben fetes, país, converses musicals interessants, conèixer gent. I de sobte tot es veu esquinçat per Espanya. Una veu em crida 'han detingut'. Surt corrensos cap a la seva meca, la caserna de la guàrdia civil de sa Pobla. De sobte, tot ha canviat. La música de La Gossa Sorda ha deixat de decorar les parets del meu cervell. La festa ha acabat...

Vint persones i altres tres elements de Déu. Plor de ràbia. Telefonam a tot cristo. El butlletí de les 4 de la matinada obre dient que el coordinador de l'OCB, Tomeu Martí, ha estat detingut a l'Acampallengua. No sabem què fer. És vergonyant. Mica a mica, la ràbia es canalitza cap a ànsies de venjança...

En Tomeu surt i insisteix en no caure en la trampa dels espanyols. No desfigurem la imatge de l'Acampallengua, que res l'eclipsi. 'Dilluns o dimarts ja veurem què feim'. I el mateix diuen els polítics. I jo els dic que 'dilluns o dimarts' callaran com a putes.

Emmanillar i retenir un dels gestors i activistes culturals que tenim en el context comentat és passar-se de la retxa. No tenim perquè suportar això. I em reafirm: vull la llibertat d'aquest país perquè està ocupat militarment. Ni folklorismes, ni finançaments, ni punyetes.