dilluns, 8 de desembre del 2014

MÉS del mateix

Si MÉS tenia una possibilitat d’esdevenir segona força a les illes, aquesta ha estat esquarterada definitivament aquest cap de setmana. No tan sols això, sinó que s’ha evidenciat que hi ha persones en aquesta terra que no serveixen per a la política institucional. Que MÉS no és ni -el que és pitjor- aspira a ser un autèntic instrument popular. S’ha evidenciat, i això no vol dir que no ho sabéssim, que MÉS és una coalició, una coalició dels mateixos partits de sempre, liderats pels mateixos ineptes de sempre. Els mateixos de son Espases, els mateixos que governaren amb el PSOE, els mateixos que fa anys que viuen de la política.

I tot això ho dic emprenyat perquè pens en la gent desnonada, a l’atur, sense papers, sense menjar. Pens els atacs a llengua, cultura, identitat, sanitat, territori, drets socials i cívics. Pens en la gent que rebat el govern des de carrers, aules, llocs de feina, entitats, col•lectius i associacions. Aquesta és la meva gent, la gent que està a l’alçada del moment històric que vivim.

Però llevant pes a l’assumpte, potser sols resta dir que la cosa no és tan greu. Que sols electoralment estarem igual de fotuts que sempre. En els altres fronts, estam més forts que mai. I que dels errors dels altres també n’hem d’aprendre. Serà impossible articular un front institucional popular, compromès i arrelat si les coses no es fan des de baix i en horitzontal. Llàstima que les eleccions són el mes de maig i ja no hi serem a temps.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Sobre MÉS, en Lladó i els carrers

La lamentable polèmica entre Joan Lladó i MÉS per Mallorca té una explicació: la poca confiança en nosaltres mateixos que tenim els mallorquins. Si tothom estàs per fer feina, fer els coses bé i no per mantenir-nos igual (a les punyeteres cadires), aspiraríem a què la coalició fos segona força. A treure més d'11 escons (amb la qual cosa Lladó seria diputat). Però no, seguim acomplexats, tancats en el nostre reducte, en la nostra reserva. El primer que hauria de fer Lladó és posar-se a picar pedra per aconseguir-ho.
El moviment al carrer, l'assemblearisme, els nous moviments socials, la solidaritat i el suport mutu avancen i els representants polítics segueixen amb les seves dinàmiques de partit clàssic; anquilosats en cadires, sous, personalismes i desconnexió del que passa al carrer.
Hi ha gent que passa fam, ens privatitzen la vida, ataquen la nostra identitat. Algú pot posar un poc de seny? podeu ser responsables? podeu ser un poquet estrategues? què cobrau mentre hi ha gent que aporta temps, suor i doblers per canviar les coses des de la base? mentre el PP va desfent-nos la vida, seguiu comportant-vos amb zero maduresa i amb molt poc respecte a la gent que vos votarà i, sobretot, a la gent que podria fer-ho.
Sincerament, arribats a aquest punt i sense tenir res a veure amb la coalició, potser no és descabellat pensar en unes noves primàries (i mirau que no em motiva gaire aquest model) on els líders i els partits facin una passa enrere. O almenys aquells que hi eren quan la traïció de son Espases, per fixar una data simbòlica.
Dic tot això assumint totes les contradiccions que em genera atenent a la meva ideologia i la meva humil trajectòria de feina de base. És un moment d'emergència i MÉS per Mallorca, a pesar de tots els defectes, és una eina necessària per combatre aquesta emergència.
Salut i lluita!

dijous, 12 de juny del 2014

Glosa

'Podem Més si anam junts':
n'hi ha que ara fan la crida
volen una esquerra unida
amb procediments difunts.
Cal plantejaments conjunts
i cal fer-los des de baix
si no, com voleu l'encaix?
si no plantejau res nou.
Ens cal la gent que se mou
i impulsar un daltabaix.

Que si no això pot sonar
com qui desafina figles.
Deixau anar ja les sigles
cal la unitat popular!

divendres, 30 de maig del 2014

A un any de les eleccions...

Demà se suposa que faltarà un any i un dia per a les eleccions autonòmiques, insulars i municipals. Necessitam no defallir però, sobretot, necessitam candidatures a l'alçada de les circumstàncies i que generin il·lusió. Però, més enllà d'això, necessitam PROGRAMA. Un programa de mínims però valent, que es compleixi, per construir quelcom diferent. Construir per destruir allò que no ens agrada.
No es pot governar a qualsevol preu i, sobretot, no s'ha de ser una mera alternança asèptica com fins ara. El poder ha de servir per canviar coses de fons i deixar un bon sembrat difícil d'arrabassar.
I no oblidem que el carrer ha de seguir sent nostre. Que, qui haurà enderrocat Bauzá no seran els vots sinó la força de la gent.

divendres, 25 d’abril del 2014

Volem tocar

Bon vespre a tothom,

que consti en acta que avui he enviat a tots els ajuntaments de Mallorca  -si ens n'hem deixat algun, avisau- no governats pel PP un dossier de Taverners amb vista a les festes d'estiu. La idea és -per si encara no ho heu endevinat- que ens lloguin per sonar-hi. 

Voldria recordar que, d'ençà de la creació del grup fa gairebé 5 anys, sols ens han llogat els consistoris de Sencelles, Porreres i Manacor. Obviaré dir de quin partit era el batlle en aquell moment per no ofendre certes sensibilitats. Recordar també que d'altres projectes musicals com el nostre -arrelats, en la llengua pròpia i compromesos amb el país- esperen encara poder tocar per qualque ajuntament progre i poder, per una vegada, cobrar un sou digne que de ben segur revertirà en el país en forma de disc o desenes d'actuacions sense cobrar -és a dir, perdent doblers- per a qualsevol causa justa. 

Sí, aquest escrit és per fer pressió a tots els governs municipals dignes de la nostra illa per a què contractin grups que creïn i ofereixin idees fresques i que ho facin en la llengua pròpia i siguin compromesos amb la nostra gent. També per animar a la resta de grups a enviar dossiers a totes les regidories de cultura/festes i fer-se notar. 

Només volem això: tocar. 

divendres, 4 d’abril del 2014

Existim

Ja hi tornam a ser. Cap músic/grup illenc (i que consti que no som 'balearista') a l'homenatge a Pi de la Serra. Tant difícil és tenir-nos en consideració a festivals, concerts, certamens, projectes, discs, homenatges, mitjans de comunicació, etc? O potser és què, al cap i a la fi, això dels Països Catalans només ens ho creiem els illencs?

diumenge, 30 de març del 2014

dissabte, 1 de març del 2014

Aurora

Aurora pujà les escales sense mirar enrere. Grinyolaven. Plomes i caguerades de colom l'esperaven a les golfes. El terra, de maons, perfecte lloc per a disparar. Deixà la bossa a terra, tot apartant la brutícia amb les botes, restà quieta i estengué els dits entre les reixes de filats de la finestra. Més prest que tard hi passaria el canó del fusell i faria estralls amb les vísceres de l'enemic. El temps s'atura quan has de matar, quan has de pregar per no ser vista, quan saps que tanmateix aquella guerra no era seriosa. El seu pare li ho féu saber mentre recollien magranes i la calor s'anava espantant, més amb la guerra. Mai tanquis els ulls ni matant ni morint. I fes del teu cor terra cremada abans que abandonar-te. Ara tornava a ser estiu i  hi havia més suor que no esperances a la pell d'Aurora. Quan es feia de nit, al poble se sentien corredisses i crits i renou de motors de cotxes forans. No passava setmana que dones no plorassin marits o fills. Hi havia cases on cap home havia mort al llit. Però de sobte, els grills tornaven a cantar la indiferència, la impotència, la impunitat. El seu germà, Jaume, de tan sols 21 anys, fou desorellat al bosquet de darrera el turó sols feia dos mesos. Vora el pou, la corriola tirada en terra; vora la corriola, sang. La magnitud del seu pecat era inversament proporcional a la cruesa dels seus crits en la fosca. Repartir quinze octavetes. I demanar un ball a l'al·lota del fill del cap local dels falangistes. Aurora veié passar l'escamot. La majoria eren joves. Alguns havien compartit grans descobriments d'infantesa amb ella. Els coneixia bé i sabia com els havien sembrat l'odi. Cap d'ells tenia perquè haver participat en la mort del seu germà petit. O potser sí. Aurora apuntà i, sense tancar els ulls, destrossà el pit, el ventre i un braç d'un d'aquells joves nacionals. Quatre trons i caigué a terra. Aurora somrigué i tornà a carregar. L'estiu s'havia alentit entre xaragalls, olor a pinassa i romaní d'allò més sec, platges desertes.



Mica a mica, es desplomava a terra i, com coloms esburbats, aquelles plomes que perdia, ascendien en mediterrània simbiosi amb el cos que queia; en un espiral de glòria inversament proporcional a l'altivitat que un dia havien tengut les seves cames cridant, pujades a la lleona del Born. Oh, Aurora, aquells teus crits ara eren un eco en la fosca porrerenca i arribaven a destrenar les costures de la teva roba interior. Més que no la immunda pesta de l'halitosi feixista intentant rebregar-te. Un tsunami ideològic intentava amainar la brutícia, l'insult, la barbàrie que s'escapava del somriure de les monges que encengueren el ciri de la venjança. La temeritat que abasta centúries d'impunitat i que maleirem pels segles dels segles malgrat hagin encofrat la justícia. Perquè la dignitat no es quedà entre els murs del cementeri. Doncs és aquí, als nostres llavis, sacrosanta paraula per seguir resistint. L'alenada del crit, l'adob de la ràbia. Els solcs on fer-te créixer, Aurora. No has tancat els ulls. Nosaltres tampoc.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Visca en Miquel!

Aquella Palma que s'esmuny i amenaça amb no tornar. Conformar-nos amb passar per davant dels llocs i recordar què hi havia darrere aquelles parets mai no serà un fet àgil per a aquells que veiem, no com se'n va aquest temps sinó com un altre destrueix tot viarany per retrobar-nos qualque dia. Conformar-nos amb poder contar a les properes generacions de palmesans que vam tastar els cremadillos d'en Miquel no és suficient. O potser serà magnífic si, d'aquí unes dècades, encara podem passejar per sa Calatrava i no tenir la sensació d'estar a qualsevol altre lloc. Si som capaços de tornar a obrir forns i inventar un nou model social i econòmic per a aquesta Mallorca que estimam tant com malmenam. 

Buidor és la paraula, desemparança el sentiment quan la notícia arriba un dia després que l'Ajuntament de Barcelona protegeixi 400 comerços antics de la ciutat mentre a Palma s'aixequen botigues de cadenes multinacionals sobre les pedres sàvies i antigues del centre històric.

Miquel Pujol, en Miquel del Forn de sa Pelleteria, ha mort i amb ell, també ha mort un poc de la nostra ciutat i de nosaltres mateixos. La vida, de vegades, no és tan dolça.








dilluns, 17 de febrer del 2014

Els detinguts tenen nom

Amb l'allau de detencions, multes, judicis i demés que venim patint els darrers temps potser estam perdent de vista el factor humà. Els qui ho pateixen passen a ser una xifra i oblidam que, darrere seu –i del titular intoxicador- hi ha una persona. Avui na Laura, en Joan i en Jaume han sortit de ca seva per anar a fer feina o estudiar. Semblava un dia més en la rutina d'aquests tres joves compromesos amb la seva terra i la dignitat de la seva gent. No obstant, algun fitxer policial il·legal ha fet variar substancialment el transcurs del seu i del nostre jorn. Agents del règim de la por els esperaven per detenir-los, a plena llum del dia, davant de tothom. Potser volien espantar-los i ridiculitzar-los. Potser dins comissaria han estat víctimes d'insults i burles. O potser no sabien que són tres joves valents i ja preparats per a situacions com aquestes. Que a cada cop de porra, a cada sentència, seran i serem més forts. Potser desconeixien el tsunami de solidaritat que enceten detencions indignants com les d'avui.


Na Laura, en Joan i en Jaume són un exemple de la Mallorca que reneix, que s'engirgola digna i es vol lliure. Avui a ells els l'han robada, la llibertat; però per un futur millor, per a tots nosaltres. Hauran passat unes hores horribles que hauran servit per eixamplar les nostres consciències i obrir-ne de noves. De tot allò que el PP vol destruir –dignitat, solidaritat,...- avui en surten nous brots i arrelen noves esperances. Escric això mentre na Laura i en Joan encara romanen segrestats per la policia espanyola, encarregada d'executar les ordres del PP en un foc encès pel Bisbat de Mallorca i atiat per pamflets radiofònics com el Faristol. Aquest darrer, conduit per Ángela Seguí qui, tot i ben coneguda la seva tendència –política- fou amamantada per IB3 també durant el Pacte de Progrés. Potser avui, alguns d'aquells que fan bandera del progressisme podrien enverinar-se un poc de solidaritat. No fa mal, i serà el verí que contagiarà tot Mallorca per avançar cap a el destí que ja fa temps que alguns hem fixat: la plenitud nacional i la justícia social en un país sense patriarcat, on les dones puguin decidir sobre el seu propi cos. I on no tenguem rates mantengudes amb capital públic.

Laura, Joan i Jaume, per quan llegiu això segur que estau ja impacients de seguir donant el millor de vosaltres per construir aquesta petita i gran utopia nostra. Bentornats siguin la vostra presència i el vostre coratge!

dimarts, 11 de febrer del 2014

Una nit a Fraguel


Fa pocs dies em tocava celebrar un particular aniversari. La nit del divendres 6 de febrer del 2004 un jove estudiant de batxillerat arribava a un pub de la plaça Gomila. Grenyes, camiseta d'Iron Maiden i a la bossa uns flamats calçons plens de tires de succedani de cuir cosides a mà amb l'inestimable ajuda de ma mare. Una Squier Telecaster i un poc de preocupació per fer rutllar tres guitarres dins aquella cova. En Pedro J. Zubiri, de Blind Panic –llavors banda emergent i reconeguda dins el panorama del metall local-, ens va animar a trencar el gel i a tocar en directe. Crec que encara guard aquell Youthing. Al quinzenal, encara en blanc i negre, s'anunciava el concert. Blind Panic + Musnok a Fraguel Rock. Es referia a nosaltres com 'los debutantes' però ja era tot un honor aparèixer-hi.

Jo havia conegut en Tomeu Sastre –bartomeusastre.com- a l'IES Josep Maria Llompart de Palma. Com ell, molts esporlerins hi estudiaven. Em va comentar un dia que feien un grup i cercaven cantant. Vaig dir que volia provar-ho però que era innegociable també tocar la guitarra, almenys en algunes cançons. No cal dir que, ni ells esperaven un gran vocalista ni jo no ho seré mai. No obstant, l'experiència no els degué resultar del tot decepcionant i així vam començar a assajar al soterrani d'en Jaume Portas la tardor del 2003. Completaven la formació en Jaume Capel i n'Ivan Ríos, ideòleg de tot plegat.

Per a qui no ho hagi fet, entrar a Fraguel Rock és tota una experiència antropològica. És un bar brut, fosc i amb futbolí. La seu del heavy metal a Ciutat, sense dubte. El cambrer ens repartí dues consumicions per cap abans de fer la prova i després de passar per terra un satànic pal de fregar, cardat amb la melena d'Steve Harris. Els efectes no es notaren gaire, no fos cas que es perdés l'encant.

El local s'anà omplint d'amics, esporlerins especialment. En aquell ambient, hom no se'n pot estar de passar un poc de pena per les mares. Finalment, s'integraren bé entre el fum i les jaquetes de cuir. Començà el concert i puc dir poca cosa de l'estrany repertori. S'ha de dir que allò sonava rar de collons. Per l'estil vull dir. Record un discurs anti-numetal poc abans de tocar 'Chop Suey!' dels System of a Down. Aquell jovenet (intent de) heavy ja apuntava maneres en això de fotre la xapa als concerts. Havien passat poques cançons i vaig decidir llevar-me les ulleres. No sé si hi veia pitjor amb o sense elles. Miopia o baf feien difícil observar l'aglomerat públic.


Ha passat una dècada d'ençà que un servidor entrà en aquest fantàstic món dels escenaris precaris, del directe proper. Una tasca que m'ha acompanyat sempre i a la qual he promès fidelitat i coherència a l'hora de dur-la a terme. De fet, la única cosa que crec que ha canviat des de llavors és que un es torna més maniàtic. Poc sabíem de marques de guitarra, de monitoratge i de tècnics de so aquella nit de febrer de fa déu anys. Pel que fa la resta: molts de doblers invertits, concerts sense públic, organitzadors gasius, actitud punk –sigui tocant rock dur o cantant jotes- i passar-s'ho bé. Sobretot, passar-s'ho bé i un aprenentatge constant. Musical i de valors. 


divendres, 17 de gener del 2014

Al Molinar, port petit!

Estratègia política del globus sonda. També al Molinar.

1. Difondre rumors sobre un projecte.
2. Presentar un projecte desproporcionat.
3. Esperar rebre les queixes ciutadanes pertinents.
4. Fer-se enrere. Reconèixer l'error i dir que s'estudiarà un projecte diferent en un intent de dissuadir la lluita popular que s'hi ha oposava.
5. Esperar un temps prudencial. La cosa s'ha de refredar.
6. Presentar el projecte que realment vols fer. Un projecte molt impactant però què, en comparació amb el primer, ho pareix menys.


Estratègia popular (del poble, no del partit) contra el globus sonda. També al Molinar.

1. No acceptar cap projecte. 
2. Mantenir la lluita viva.
3. Aconseguir que l'indret amenaçat sigui protegit.


AL MOLINAR, PORT PETIT!