dissabte, 15 de maig de 2010

El pa(trol) de cada dia

Desanimats pel poc ambient que es vivia la nit del passat divendres pels carrerons de Ciutat, el meu amic Càndid i jo, després d'haver fet el pertinent llonguet a la Bodega Bellver, agafam cotxo i ens dirigim a Porreres. En aquest poble sempre hi ha trui i bona gent. A una de les rotondes d'entrada a la vila, la que enllaça amb la carretera cap a Llucmajor, ens atura un control de la Guàrdia Civil. Dos al·lots d'uns 35-40 anys i un Nissan Patrol ens demanen què feim, d'on som, on anam,... una sèrie de preguntes (filosòfiques!) que no sé si aportaran gaire en cas de dur armes blanques o drogues, que és el que se suposa que cerquen. Amablement contest al primer d'ells, moreno i amb barbeta, que venim de Palma. - De Palma Capital?. - Homo, de Palma només n'hi ha una. - No te entiendo. Començam bé.
Ens fan baixar del vehicle, em palpa per tot i em segueix fent preguntes personals i l'inform, educadament, que no tenc perquè contestar això que demana. - No te entiendo en mallorquín, ni te voy a entender. No puedes hablar castellano?. - No. - Si te hiciera preguntas policiales, me tendrías que hablar en castellano. No rep resposta per part meva. Llavors m'explica que duu molt poc temps a Mallorca i que ja li agradaria parlar mallorquí i que, si vull, li puc parlar en anglès. No és el meu problema.
- Lo digo porqué hay algunos que son más radicales que vosotros. Vosotros? som una subespècie? Adhelerau, mallorquins! parlar en la nostra llengua és ésser un radical (radical en el sentit pejoratiu de la paraula, com entén aquesta gent).
Després d'un gens exhaust registre del meu cotxe on troben ni substàncies estupefaents (tot i que observen estupefactes una capseta amb lentilles que sempre ha causat sensació a tots els homos de verd que m'han intervingut el vehicle) ni armes blanques, em deixen continuar. És quan pujam al cotxe que el segon agent, que s'havia mantingut callat durant tot l'sketch, s'atraca a la meva finestreta i em diu: - Que sepas que es una cuestión de respeto. Li degué costar, a aquest bon homo, els 10 minuts que ens tengueren aturats pensar aquesta acuradíssima reflexió. Tot, evidentment, després d'al·lucinar que els aborigens mallorquins no canviem la llengua quan parlam amb Espanya.
En fi, que jo me'n vaig anar de festa i ells hagueren de suportar la meva 'radicalitat' lingüística, a més de la serena que queia, que et congelava els ossos.