divendres, 13 de desembre de 2013

Petits comentaris recents

13.12.2013. S'anuncia la consulta al Principat.
Abans de l'eufòria, aturem-nos un poc a pensar què suposa tot el que va succeint a la resta del territori a cada passa que fa el procés al Principat. Cada vegada que es fa un gest a Barcelona, potser Mallorca recula institucionalment. La tempesta antimallorquina de Bauzá i companyia és més forta com més gran és l'independentisme a la comunitat autònoma de Catalunya.

S'ha d'avançar cap a la consulta però també cap a la construcció nacional. En aquest sentit, potser abans de publicar certs artells eufòrics, hauríem (alguns sectors del meu moviment, l'EI) de (seguir) fent pedagogia i construint la nació completa, independentment dels titulars de premsa. 

Això, evidentment, en cas que creiem realment en un projecte d'abast nacional. 


06.12.2013. Dia de la Constitució espanyolaAvui és dia per recordar totes aquelles persones que no van acceptar, no accepten ni acceptaran mai el pacte entre franquistes i traïdors.

Jo, ni la vaig poder votar ni la votaria mai.

La Constitució espanyola és antidemocràtica, il·legítima per a les nacions oprimides de l'estat i insultant per a les víctimes de la dictadura. 



26.09.2013. Abans de la gran manifestació en suport als mestresAmb les seves putrefactes ofertes de negociació, que no són més que un intent de dissuadir la vaga i la gran manifestació de diumenge, l'únic que aconsegueixen és fer més gran l'odi que sentim envers el govern etnocida i espanyolista. 

Passi el que passi, diumenge ha de ser molt gran. S'ha de retre homenatge al col·lectiu de docents que dóna un exemple de dignitat, d'assemblearisme i de compromís dels més convincents que s'han vist mai en aquestes illes de la calma.

Des de la resta del país estam amb vosaltres. Heu de saber que s'estan organitzant desenes d'actes arreu del Principat i del País Valencià. Diumenge serem a la plaça de sant Jaume de Barcelona a la mateixa hora que vosaltres a Palma. Que el mapa dels Països Catalans es dibuixa ara amb el llapis de la solidaritat.

Insistesc: és hora de somriure, guanyarem!


divendres, 17 de maig de 2013

'De acuerdo, señor agente'


Quantes vegades hem tengut problemes en parlar la nostra llengua a les forces de seguretat de l'Estat? Quants casos de discriminació lingüística, multes i, fins i tot, judicis recordam per topades amb efectius de cossos policials espanyols? Molts. I més que existeixen i no surten a la llum. Mira per on, que he trobat la solució al problema que ens trobam quan feim servir el català amb subjectes de l'Estat: no fer-ho. 
La única llengua pròpia, el català, és la que faig servir per adreçar-me al botiguer, la funcionària, el públic, els companys, una ciutadana que em demana l'hora, una recent migrada a la qual vull donar-li la benvinguda en la llengua d'acollida,... ho faig en català perquè els reconec com a iguals. Persones que em trobaria en qualsevol altre país normal del món (si és que existeixen els països normals). Els parl en la llengua mallorquina en un context de 'normalitat' quotidiana, com a individus que cohabiten amb jo de forma natural i 'normal'.

A forces armades estrangeres no les puc tractar així. Els he de tenir en la consideració del que són: elements d'un estat que ens tracta com una colònia. Que no té vergonya d'enviar-nos persones armades a controlar-nos. Que no ha tengut mai cap respecte per la nostra gent, per la nostra cultura i llengua. Per tant, no els puc tractar com a ciutadans 'normals' d'aquesta terra. No els puc parlar mai en la llengua que faig servir amb la companya, amb mon pare o amb el veí.  Si ho fes, els estaria donant el mateix tracte i no seria just. Com que són una força armada estrangera, la situació no és 'normal' i, per tant, no els parlaré com parl normalment. La normalització lingüística l'entenc també com a 'normalització' nacional. En un país 'normal' no hi hauria forces d'ocupació.

Em treu del solc quan qui es fa dir nacionalista reclama que el cos de guàrdia civil hagi de saber català. Que exigeixi que ens entengui en mallorquí un policia espanyol. Les forces d'ocupació no han d'aprendre català: han de marxar dels Països Catalans. I mentre hi siguin, l'objectiu únic és aquest, no pas 'reformar-los'. No els volem aquí, ni parlant català, ni suomi.

Després de nombroses topades pens que la confrontació ciutadà-agent és una pèrdua de temps. No hem de convèncer de res al 'señor agente'. Apart que una persona armada té les de guanyar, moltes vegades l'encontre acaba en multa o, fins i tot, judici. Hem de deixar de perdre temps i doblers en casos concrets i individuals on tenim les de perdre. És tot un poble que s'ha de rebel·lar contra les forces d'ocupació. 

A més, ja veureu com resulta graciós quan el vostre domini del castellà sigui molt superior al del 'señor agente'. Pensau-ho bé que, també de passada, practicam altres llengües.


Article publicat a La Veu de Mallorca

diumenge, 10 de febrer de 2013

La travessia pel desert del rock compromès a Mallorca


Faig una mirada musical una dècada enrere.  Veig les primeres edicions del festival sa Rocketa, les trobades de Músics per la Llengua, els multitudinaris Acampallengua, els concerts de la Diada de Mallorca amb grups internacionals i les revetlles i festes infestades de festa nostra i compromís, entre d'altres saraus.

Em vénen veus que em canten que si fóssis terra, series llibertat, que som de Santa Eugènia, un poble des Pla, o si creus què això és l'illa de la calma. Despertaven projectes com Syphossis, Ke Reggae Ska, Matràs, Bonsanka, Kingonort  o Límit i es consolidaven veus com les d'Oprimits, es Reboster, Grollers de sa Factoria o Antònia Font. Un poc més tard arribàrem Musnok, Esklat, Gonelles Morts, Waiting the Widow, Tetrasonic o Skagerrak. Això entre molts d'altres que em deix i que també contribuïren a mantenir viva la flama de la nostra música.


Grollers de sa Factoria

Supòs que sempre que hi ha música, la il·lusió i l'esperança creixen i es crea un clima festiu i combatiu d'allò més engrescador i motivant. Sense música, no hi ha revolució. Així ho visquérem aquells anys molts joves. Sense idealitzar-ho gens i amb totes les mancances del món, sense voler parlar d'un passat idíl·lic que no existí. Simplement parl d'un clima.

Un clima que ara no hi és o està costant molt que hi sigui. Com resa el títol de l'article, estam vivint una autèntica travessia pel desert. Mentre sembla que la cosa està en puixança des de fa uns anys a les comarques continentals, aquí això s'ha convertit en una autèntica cultura de la resistència. La trinxera musical que ja he esmentat davant de més d'un micròfon.

Aquell circuit de grups festius i compromesos, els grups del rotllo vaja, ha quedat reduït a una mínima expressió. Patim les conseqüències d'anys de potenciar grups de l'estavellat i sobreexplotat rock català, de considerar allò de fora com a imprescindible i molt millor que allò autòcton, de menysprear i maltractar (sí, maltractar) els grups d'aquí i tractar-los com ONG's,... a més dels problemes 'de sèrie' com l'actitud passiva i 'dispersa' de la majoria d'artistes (fer les coses a la mallorquina), no tenir uns mitjans de comunicació que apostin clarament per nosaltres, de no tenir circuit ni infraestructures, etc. de no tenir indústria, vaja.




Valtònyc i Hugkakke
                                              



Ens hi posam?

Quan parl de rock compromès no em referesc únicament a grups o solistes d'aquest estil i amb lletres de caire reivindicatiu. Trob que ho podríem fer extensible a tota aquella proposta musical mallorquina arrelada i compromesa amb la seva terra. Si ens posam a enumerar projectes, ens en surten un bon grapat. Des dels Grollers de sa Factoria fins Oliva Trencada, passant per Eixut i Coanegra. Des d'Oprimits fins els novells Xarxa, passant per Valtònyc o Suasi, etern diamant en brut. Per anomenar-ne uns quants més –i disculpau-me perquè segur que me'n deix-: Tomeu Quetgles, Ocults, l'Équilisbriste, Eskasos, Hugkakke, Marcel Cranc, Anegats, es Reboster, Barrumbada, Guivelans, Taverners i, per què no, Al-Mayurqa o Biel Majoral. Tot i que no facin rock aquests darrers, de ben segur que s'apunten a muntar qualque sarau.


Pens que és l'hora d'emmirallar-nos i reconèixer-nos entre nosaltres. Passa prèvia a sortit de la invisibilitat, a crear consciència de col·lectiu. A partir d'aquí, fixar-nos objectius. D'idees n'hi ha moltes i no són pas difícils. Algunes ja les vaig esmentar en l'article 'Músics i construcció nacional. Reflexionsdes de Mallorca', fa poc més d'un any. Autoeditar un disc promocional, pressionar per a què ajuntaments i promotors contractin música mallorquina; dir que 'som aquí' a Mallorca i a la resta del país. Està clar que, si no ens hi posam, si no caminam, no trobarem pas aigua en aquest desert.