dissabte, 1 de març de 2014

Aurora

Aurora pujà les escales sense mirar enrere. Grinyolaven. Plomes i caguerades de colom l'esperaven a les golfes. El terra, de maons, perfecte lloc per a disparar. Deixà la bossa a terra, tot apartant la brutícia amb les botes, restà quieta i estengué els dits entre les reixes de filats de la finestra. Més prest que tard hi passaria el canó del fusell i faria estralls amb les vísceres de l'enemic. El temps s'atura quan has de matar, quan has de pregar per no ser vista, quan saps que tanmateix aquella guerra no era seriosa. El seu pare li ho féu saber mentre recollien magranes i la calor s'anava espantant, més amb la guerra. Mai tanquis els ulls ni matant ni morint. I fes del teu cor terra cremada abans que abandonar-te. Ara tornava a ser estiu i  hi havia més suor que no esperances a la pell d'Aurora. Quan es feia de nit, al poble se sentien corredisses i crits i renou de motors de cotxes forans. No passava setmana que dones no plorassin marits o fills. Hi havia cases on cap home havia mort al llit. Però de sobte, els grills tornaven a cantar la indiferència, la impotència, la impunitat. El seu germà, Jaume, de tan sols 21 anys, fou desorellat al bosquet de darrera el turó sols feia dos mesos. Vora el pou, la corriola tirada en terra; vora la corriola, sang. La magnitud del seu pecat era inversament proporcional a la cruesa dels seus crits en la fosca. Repartir quinze octavetes. I demanar un ball a l'al·lota del fill del cap local dels falangistes. Aurora veié passar l'escamot. La majoria eren joves. Alguns havien compartit grans descobriments d'infantesa amb ella. Els coneixia bé i sabia com els havien sembrat l'odi. Cap d'ells tenia perquè haver participat en la mort del seu germà petit. O potser sí. Aurora apuntà i, sense tancar els ulls, destrossà el pit, el ventre i un braç d'un d'aquells joves nacionals. Quatre trons i caigué a terra. Aurora somrigué i tornà a carregar. L'estiu s'havia alentit entre xaragalls, olor a pinassa i romaní d'allò més sec, platges desertes.



Mica a mica, es desplomava a terra i, com coloms esburbats, aquelles plomes que perdia, ascendien en mediterrània simbiosi amb el cos que queia; en un espiral de glòria inversament proporcional a l'altivitat que un dia havien tengut les seves cames cridant, pujades a la lleona del Born. Oh, Aurora, aquells teus crits ara eren un eco en la fosca porrerenca i arribaven a destrenar les costures de la teva roba interior. Més que no la immunda pesta de l'halitosi feixista intentant rebregar-te. Un tsunami ideològic intentava amainar la brutícia, l'insult, la barbàrie que s'escapava del somriure de les monges que encengueren el ciri de la venjança. La temeritat que abasta centúries d'impunitat i que maleirem pels segles dels segles malgrat hagin encofrat la justícia. Perquè la dignitat no es quedà entre els murs del cementeri. Doncs és aquí, als nostres llavis, sacrosanta paraula per seguir resistint. L'alenada del crit, l'adob de la ràbia. Els solcs on fer-te créixer, Aurora. No has tancat els ulls. Nosaltres tampoc.